El acorazado estadounidense Maine, que se hundió en el puerto de La Habana en febrero de 1898 lleevaba un mes atracado en la zona para proteger a los norteamericanos de la isla ante los enfrentamientos entre España y su todavía colonia cubana... Una noche, el Maine explotó. Y con él perecieron casi 270 marineros. Estados Unidos atribuyó los sucedido a un atentado de los españoles. Así se encendió la mecha que iniciaría la guerra hispano-norteamericana y que puso fin al dominio español en Cuba y Puerto Rico. Años después, Estados Unidos reconocería que la explosión de uno de los polvorines pudo ser la causa del hundimiento del acorazado. Así lo contaba en 1998, Informe semanal.
La política espanyola havia intentat evitar un enfrontament amb els Estats Units.
L'opinió púbica nord-americana era favorable a la intervenció militar a Cuba.
El 1897, el president Mckinley, que enviava armes als rebels per via marítima, es va mostrar decidit a intervenir directament en el conflicte.
Els Estats Units van fer servir com a pretex l' explosió i enfonsament, a principis de 1898, del vaixel de guerra Maine , ancorat a la badia de l' Havana.
La negativa d' Espanya a renunciar a l'illa va provocar
l' enfrontament entre tots dos països.
Aquell mateix any es va reprendre el conflicte a les Filipines.
Els Estats Units van destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipinas) .
Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap més alternativa que demanar la pau.
El Tractat de Paris es va signar el 10 de desembre i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i Filipines als Estats Units.
Les últimers colònies al Pacífic es van vendra a Alemanya,al 1899, a causa de la impossibilitat de manternir-les i fer efectiva la seva ocupació.
Es perdien les últimes restes de l'antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia.
La guerra naval *La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser molt ràpida i es va desenvolupar fonamentalment al mar. * Es va iniciar a les Filipines amb la destrucció de la flota espanyola a Cavite ( 1 de maig de 1898). *Al juny,els Estats Units van desembarcar a Guantànamo (Cuba) i després de la destrucció de la flota espanyola comandada per l' almirall Cervera i ubicada a Santiago, va ocupar tota l' illa. *Al mateix temps , tropes nord-americanes havien aconseguit dominar tota l' illa. Ramón Casas: Els repatriats de Cuba,1900.
"El meu avi"
L' Habanera és un gènere musical dels denominats d'anada i tornada, que té el seu origen durant el segle XIX a Cuba, en la contradansa.
Aquest ritme modificat amb les aportacions ancestrals de la música
africana pels músics cubans derivà cap al que es coneix per havanera,
que arribà a la Península de la mà de la sarsuela i que fou incorporada també al repertori de la música clàssica.
El meu avi (literalmente, Mi abuelo) "es una de las habaneras catalanas más conocidas y cantadas. La canción fue compuesta por José Luis Ortega Monasterio (militar de carrera) en 1968 con el fin de homenajear a los soldados muertos en la Guerra Hispano-Estadounidense. La letra de la canción hace referencia a un barco de guerra conocido como «El Català», que la marina norteamericana habría hundido en el año 1898, muriendo «el nostramo» (contramaestre), el timonel y catorce marineros, todos de la localidad costera de Calella de Palafrugell. Aunque la letra es una creación literaria, el contenido se basa en los recuerdos reales del abuelo del autor, un coronel retirado que vivió la guerra. La obra se inspira en el capitán Manuel Deschamps Martínez (Sigrás (La Coruña) 1853 - Canet de Mar 1923), que comandaba el «Montserrat» y que forzó varias veces el bloqueo de Cuba".
La política espanyola havia intentat evitar un enfrontament amb els Estats Units.
L'opinió púbica nord-americana era favorable a la intervenció militar a Cuba.
El 1897, el president Mckinley, que enviava armes als rebels per via marítima, es va mostrar decidit a intervenir directament en el conflicte.
Els Estats Units van fer servir com a pretex l' explosió i enfonsament, a principis de 1898, del vaixel de guerra Maine , ancorat a la badia de l' Havana.
La negativa d' Espanya a renunciar a l'illa va provocar
l' enfrontament entre tots dos països.
Aquell mateix any es va reprendre el conflicte a les Filipines.
Els Estats Units van destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipinas) .
Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap més alternativa que demanar la pau.
El Tractat de Paris es va signar el 10 de desembre i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i Filipines als Estats Units.
Les últimers colònies al Pacífic es van vendra a Alemanya,al 1899, a causa de la impossibilitat de manternir-les i fer efectiva la seva ocupació.
Es perdien les últimes restes de l'antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia.
La guerra naval *La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser molt ràpida i es va desenvolupar fonamentalment al mar. * Es va iniciar a les Filipines amb la destrucció de la flota espanyola a Cavite ( 1 de maig de 1898). *Al juny,els Estats Units van desembarcar a Guantànamo (Cuba) i després de la destrucció de la flota espanyola comandada per l' almirall Cervera i ubicada a Santiago, va ocupar tota l' illa. *Al mateix temps , tropes nord-americanes havien aconseguit dominar tota l' illa. Ramón Casas: Els repatriats de Cuba,1900.
"El meu avi"
L' Habanera és un gènere musical dels denominats d'anada i tornada, que té el seu origen durant el segle XIX a Cuba, en la contradansa.
Aquest ritme modificat amb les aportacions ancestrals de la música
africana pels músics cubans derivà cap al que es coneix per havanera,
que arribà a la Península de la mà de la sarsuela i que fou incorporada també al repertori de la música clàssica.
El meu avi (literalmente, Mi abuelo) es una de las habaneras catalanas más conocidas y cantadas. La canción fue compuesta por José Luis Ortega Monasterio (militar de carrera) en 1968 con el fin de homenajear a los soldados muertos en la Guerra Hispano-Estadounidense. La letra de la canción hace referencia a un barco de guerra conocido como «El Català», que la marina norteamericana habría hundido en el año 1898, muriendo «el nostramo» (contramaestre), el timonel y catorce marineros, todos de la localidad costera de Calella de Palafrugell. Aunque la letra es una creación literaria, el contenido se basa en los recuerdos reales del abuelo del autor, un coronel retirado que vivió la guerra. La obra se inspira en el capitán Manuel Deschamps Martínez (Sigrás (La Coruña) 1853 - Canet de Mar 1923), que comandaba el «Montserrat» y que forzó varias veces el bloqueo de Cuba".
El règim de la Restauració es sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel:
caciquisme,
corrupció electoral, i
abstènció generalitzada.
per tal de facilitar la manipulació de les eleccions en benefici del torn de partits.
Revista satírica de L' Esquella de la Torratxa,1905
El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones(cacics) que servint-se del seu poder influïen en el comportament dels electors. Principalment en el món rural i també en el món urbà.
Qui eren els cacics?
El cacic era l' home més influent d' una localitat o comarca, que tenia control sobre els electors de la zona. La base del seu poder es basava en el control
dels actes de l' Administració i en la seva influència directa amb el governador provincial i mitjançant ell, amb el govern.
Hi habia un caciquisme persuasiu, que considerava
l' obediència al cacic com un fet normal. I un altre caciquisme coactiu (pèrdua de feina, sancions...).
El procés de preparació de les eleccions començava amb l'encasellat : el Ministeri de la Governació emplenava les caselles corresponents als districtes electorals amb els noms dels candidats que el govern tenia previst que sortissin elegits.
Després, el governador de cada província buscava
l' acord amb els cacics per aconseguirajustar els resultats electorals o les instruccions del Ministeri de la Governació.
Per aconseguir els resultats previstos es recorria al frau electoral .Es a dir a un conjunt de trampes que es coneix com a Tupinada.
Així es manipulava el cens(difunts o impedint a les persones vives votar...) , i les actes electorals, es compraven vots, s' incloïen vots falsos a les urnes i
s' amenaçava l' electorat amb coaccions de tota mena.
Aquesta caricatura publicada per la revista satírica La Carcajada, un dels diversos canvis de nom als quals ha de recórrer La Flaca per evitar la censura, ha passat a convertir-se en la viva imatge de la corrupció electoral de la Restauració, es a dir, del pucherazo. I es que en ella es reflecteixen tots els mals que corroïen el sistema electoral sense els que no haguera estat possible garantir el torn pacífic entre els partits dinàstics: falsificació d'actes, compra de vots, submissió dels poders locals (governadors civils provincials i ajuntaments) al govern central, caciquisme, pressió a l'elector, manipulació del cens incloent-hi en ell persones ja mortes... El fet de que Sagasta, un dels grans líders de la Restauració i principal defensor del sufragi universal fins a la seua aprovacio en 1890 durant el seu govern, encapçale la processó electoral no fa més que enfortir la percepció de que la caricatura per força ha de fer referència a les males pràctiques del bipartidisme. Tot i això, la imatge, que tan il·lustradora resulta sobre la pràctica del pucherazo ( TUPINADES), no pot criticar de cap manera la manipulació electoral durant la Restauració (1875-1923), ja que fou publicada en 1872, en el regnat d'Amadeu I, tres anys abans que Martinez Campos proclamara, amb el pronunciament a Sagunt, Alfons XII com a rei d'Espanya. Qué fets denúncia, doncs, La Carcajada?
El comentari sobre la caricatura que es fa a la revista resulta molt aclaridor.
¿Cuando digo a Vds. que el dibujante es el mismísimo diablo! ¿Qué les parece la lámina que ilustra hoy nuestro semanario? Ya me parece que oigo á los lectores de La Carcajada, prorrumpir en una sonora idem, al ver la gráfica procesión que hoy les ofrecemos. Miren Vds. En primer lugar la vera efigie del sufragio universal, convertido en la famosa ley del embudo sobre la que se apoya con mucha sandunga el hombre del tupé al que guarda la espalda un individuo del famoso batallón de la porra. Descansando sobre su obra es conducido por sus adictos que tienen buen cuidado de no perder el equilibrio, por miedo de que se les caigan del bolsillo las credenciales de que van provistos. Detrás vienen los gobernadores de provincias cargados con los utensilios de las elecciones, las ratoneras, cubiletes, dados y otras zarandajas. Siguen los ayuntamientos en conserva y escoltados por la cofradía de la porra, un gran número de inválidos que han abandonado su hogar y de difuntos que han salido de la tumba para dar sus votos á los candidatos adictos al gobierno, y por último el carro que conduce los votos para los Lázaros. Después de cuanto se ha dicho y escrito acerca de las pasadas elecciones, no creemos sean necesarias mayores explicaciones. Dejemos, pues, la lámina a la libre interpretación de nuestros lectores, á los cuales anunciamos nuevas sorpresas con las que se están preparando para los números sucesivos.
La caricatura, publicada el 18 d'abril de 1872, fa referència a les eleccions generals per sufragi universal masculí del 3 d'abril d'aquest any, les segones convocades en el breu regnat d'Amadeu, com a conseqüència de la divisió del Partit Progressista, que ocupava el govern, en dos forces polítiques: el Partit Demòcrata-Radical, dirigit per Ruiz Zorrilla, i el Partit Constitucional, dirigit per Sagasta.
Sagasta caricaturitzat com un engalipador. La Carcajada, 12 d'abril de 1872
El Partit Constitucional es va presentar a les eleccions en coalició amb
el Partit Conservador, guanyant-les per una majoria aclaparadora, doncs
van obtenir 236 dels 391 escons elegits a Espanya (11 més corresponien a
Puerto Rico i 18 a Cuba). Sagasta fou nomenat cap del govern.
Tantmateix, l'esclat de la Tercera Guerra Carlina, el 15 d'abril, va
dificultar molt la seVa tasca i va ser substituït pel general Serrano el
26 de maig. La dimisió d'aquest el 13 de juny afavorí el nomenament de
Ruiz Zorrilla (que a les eleccions sols havia obtés 42 escons), però
davant la impossibilitat de formar un govern estable va convocar noves
eleccions per al 24 d'agost.
Unes eleccions que va guanyar folgadament el Partit Radical de Ruiz Zorrilla amb 274 escons.
La sorprenent bolcada electoral en aquestes eleccions celebrades amb poc
més de cuatre mesos de diferència, el fet de que en cadascuna
d'aquestes convocatòries guanye aclaparadorament el partit del president
del govern en exercici i les crítiques de La Carcajada, haurien d'obligar-nos a la revisió d'alguns clixés històrics: ni el sistema de la Restauració va inventar el pucherazo, ni probablement la monarquia d'Amadeu I fóra una sistema tan democràtic com li atribuïm:
(...) lo que es en Cádiz no ha habido
ilegalidad de ninguna clase, lo único que se ha hecho es negar la cédula
a muchas personas que hubieran votado por el candidato de la oposición,
y haberse hecho el milagro de hacer votar á algunas personas que hace
tres años descansan el sueño de la paz. (La Carcajada, 12 d'abril de
1872)
Aquest enllaç et porta a la nova pàgina de la Generalitat de Catalunya sobre la selectivitat .
En ella hi pots trobar informació actualitzada i altra que anirà
penjant-se en el moment adient, com la relativa al procés de reclamació i
revisió de notes. És aconsellable, per tant, que la marques entre els
teus favorits en el teu navigador per a accedir més ràpidament.
I en aquest enllaç el model d'examen per assignatures i els criteris de correcció i qualificació PAU juny 2016.
Les fonts històriques són qualsevol testimoni (escrit, oral, material) que permet la reconstrucció, l'anàlisi i la interpretació dels esdeveniments històrics. Les fonts històriques són, doncs, la matèria primera de la Història.
Pragmàtica
Sanció de 1769 per la que s'expulsa als Jesuites dels territoris
espanyols. És una font històrica escrita, concretament, un document
jurídic o legislatiu. Pel seu origen constitueix una font primària.
La diversitat de fonts històriques pot ser objecte de diferents
classificacions atenent el seu origen, el suport en el que es troben, la
temàtica que aborden o a la qual fan referència, la intencionalitat (si
la tenen), etc.
Pel seu origen, les fonts històriques es classifiquen en fonts primàries o directes i fonts secundàries, indirectes o historiogràfiques. Les FONTS PRIMÀRIES procedeixen de l'època que se està investigant. Són testimonis de primera mà contemporanis als fets: lleis, tractats, memòries, censos de població, articles de premsa, imatges, objectes de la vida quotidiana... Les FONTS SECUNDÀRIES han estat elaborades amb posterioritat al període que s'està estudiant i són obra dels historiadors. Fonamentalment són els llibres de text, els manuals, els estudis científics i articles de revistes especialitzades... També són fonts secundàries els gràfics i els mapes temàtics realitzats amb dades primàries. Segons el suport en el que es presenten, les fonts històriques poden classificar-se en:
Fonts ESCRITES o TEXTUALS: Són les fonts més habituals i poden ser primàries o secundàries. Les primàries són els documents jurídics (lleis i testaments) i textos oficials, memòries, cròniques, censos i registres parroquials, cartes, diaris privats, premsa i assajos de lèpoca, textos literaris... Les secundàries són els llibres d'història i altres treballs dels historiadors.
Fonts GRÀFIQUES i ESTADÍSTIQUES: Normalment són fonts secundàries en
les quals es mostren dades numèriques sobre uns temes determinats de
caràcter econòmic, demogràfic, climàtic, etc. Són fonts d'informació
quantitativa i es representen habitualment en forma de taula de dades o
gràfics.
Fonts ICONOGRÁFIQUES: Són fonts primàries i inclouen qualsevol tipus
d'imatges: la pintura, les fotografies, els gravats, les il.lustracions
i els cartells, les caricatures, els còmics, etc.
Fonts CARTOGRÀFIQUES: Són els mapes. Rarament són fonts primàries.
Els mapes tenen un llenguatge específic que cal poder interpretar, raó
per la qual s'adjunta una clau (o llegenda) amb el significat dels
símbols, els colors o les trames emprades en la seua realització. Els
mapes històrics són temàtics i de dos tipus: sincrònics (o estàtics)
(expliquen la situació en un moment determinat) i diacrònics (o
dinàmics) (expliquen l'evolució d'una situació històrica i quins han
estat els canvis esdevinguts).
Fonts MATERIALS (restes materials i construccions, objectes
personals, eines, monedes, armes, objectes decoratius, etc): Són fonts
primàries i proporcionen informació sobre diversos aspectes, com ara el
poder, la riquesa, la societat, la vida quotidiana i els costums, els
gustos i les modes.
Fonts ORALS: Poden ser testimoniatges directes o gravacions en
diferents suports. L'entrevista és la font més habitual, però també
s'inclouen els discursos, els programes de ràdio, les cançons, els
contes... Són fonts primàries.
Aquest mapa sobre
les Guerres Balcàniques (1912-1913) és diacrònic, ja que compara la
situació abans i després de la guerra. És una font secundària.
Segons la seua temàtica, atenent a que les fonts històriques tracten
i ens donen informació sobre algun o diversos aspectes (política,
economia, societat, ciència i tècnica, religió, cultura, art), poden
ser: fonts polítiques, econòmiques, tècniques i científiques, socials,
religioses, militars... Les lleis, en qualsevol de les seues formes
(pragmàtica, decret, constitució...) són fonts jurídiques o
legislatives.
Finalment, pel que fa a la seua intencionalitat, tot i que la major
part de les fonts històriques són exclusivament informatives, en
algunes, com les caricatures, discursos polítics, o determinats articles
de premsa, s'observa una intencionalitat crítica, satírica o panegírica
(d'elogi a algú) que si resulta molt evident és convenient destacar.
D'igual manera, les fonts jurídiques o legislatives tenen una
intencionalitat (i funció) normativa, reguladora.
Caricatura apareguda en la revista La Flaca en 1869. És una sàtira sobre els problemes per a triar un nou rei rere el destronament d'Isabel II
Esquema extret del llibre "Historia del Mundo Contemporáneo" de 1º de Bachillerato. Editex. Madrid 2002.
